Justificació

El Sapastre

Tot va començar pel vols del 1970, aleshores un servidor, el Sapastre, tenia quinze anys i el meu oncle Pasqual cinquanta-sis. Tot això té una importància relativa si no es coneix el personatge que fou, perquè aquí només parlarem de la sopa, però ja vagarà.

Quan s’acostava el bon temps l’oncle donava per inaugurada la temporada de banys tot organitzant unes determinades sortides a prop del mar. Una qualsevol excusa, més o menys orientada envers aspectes de la història o del paisatge, li permetia de fer promeses a un grup de fidels que el seguíem; i finalment de procurar-nos una capbussada abans d’anar a dinar i també d’agafar una mica de bronze, com solia dir, el primer sol després de la monotonia de l’hivern.

Així va ser com la travessa del Cap de Creus va esdevenir amb el temps una de les sortides clàssiques que ell solia organitzar anualment. Consistia en agafar un tren que et duia fins a Vilajuïga. Des d’aquesta estació empreníem la pujada al monestir de Sant Pere de Roda, hi fèiem nit després de pujar fins la magnífica talaia que és el castell de Sant Salvador, hi sopàvem i l’endemà baixàvem al Port de la Selva (primer bany), dinàvem a Ca l’Herminda i tornàvem a emprendre la marxa pel camí de ronda fins al Mas Paltré, allà fèiem reserves d’aigua d’una mina propera, la del pou del mas era salmàstica, i arribàvem fins a la Tavallera. La Tavallera és una cala ben bé orientada a Tramuntana que manté la gran virtut de ser verge i de tenir un pou d’aigua dolça. De manera que al redós d’un roquissar proper del pou acostumàvem de protegir un sobresostre de tenda, no la dúiem sencera per mor del pes, i ens hi instal·làvem (segon bany) tota una nit meravellosa. Tenia tots els ingredients propis del que imagino deu haver de ser un encantament, tan gran era el poder de la celístia, tan penetrant la sentor del mar, tan eixordadora la força de les onades i tot això badat per una solitud més pregona que la d’aquell vers del poeta quan canta la fondària de l’avern. Passada la nit, la represa del camí es feia quasi dolorosa, era una privació excessiva per al caminant a qui no espera altra ombra que la llunyana empara, per bé que mítica, de Port Lligat. Fet doncs el Cap de Creus ens donàvem al bany definitiu (tercer) davant dels ous blancs d’en Dalí. Un cop a Cadaqués, un cotxe de línia marejava la serp grisa per dur-nos altre cop a una estació de tren, Figueres.

Però abans d’esdevenir una “clàssica” dintre del programa d’excursions van caldre diverses anades, això és, diversos anys. La part central a la Tavallera ja ha estat descrita, però no té menys interès l’estada de la nit al monestir. El primer cop vam demanar permís per plantar la mitja tenda al redós d’una paret i hi vam fer nit. L’any següent ens van deixar dormir als antics estables, guardo memòria d’unes voltes impressionants damunt del meu cap. L’any després vam fer nit a la cuina del guarda perquè en Cinto ja ens hi havia convidat el precedent tot dient “no cal pas que dugueu més tot aquest fato”. I és aquí on havíem d’arribar per explicar el que us convé saber i ja hi som.

Les trobades precedents amb en Cinto ja ens havien permès de conèixer un home afable i garlaire. L’home, ja retirat de la vida activa, feia una feina ara plàcida al monestir amb l’ajut d’un parell de llops negres que ensenyaven les dents al foraster: n’era el guarda. Els vespres s’obria el cor i rememorava a pleret les seves facècies de pastor pels Rasos de Peguera. Explicava amb tota mena de detall la seva joventut darrere el bestiar i el pas de la frontera en temps de guerra. Repetia a cada visita una de les històries que el feien riure més: una juguesca entre pastors feta per aconseguir un parell de botes. Pel que recordo, consistia en passar a Andorra per França traficant alguna cosa i tornant calçat per compte del perdedor.

Aquestes amables xerrades se succeïen sempre que hi anàvem i fins molt més tard dels anys esmentats el meu oncle hi va mantenir correspondència i hi va tornar manta vegada, també a l’hivern, bo i renunciant al seu bany preferit. Les històries explicades, naturalment, es desgranaven al redós d’un bon caliu a la llar de la cuina hi fes fred o no tant. I en aquest lloc precís en Cinto sempre tenia l’olla al foc i el porró al cim de la taula. Preguntat per l’olla ell responia sempre que feia sopa sapastra. Ja ho teniu aquí!

Quina mena de sopa era aquesta? La que no té secret, una sopa de pastor que enganya l’aigua i més endins, l’estómac, amb el que hi ha. I, que hi ha? Sou vosaltres i ningú més que ho podeu dir: busqueu.