Segurament no caldria cap més justificació, aquell record que als inicis de Sopa Sapastra vaig tenir pel guarda de Sant Pere de Roda, en Cinto, és bo encara avui per continuar cuinant com ell feia la seva sopa: aquella sopa era feta del que hi havia, ja està explicat més amunt. Era sapastra perquè la feia a tall d’arrencar naps (com ell hauria pogut dir), això és, de fàcil factura per a inexperts.
Sopa Sapastra el 2001
Però avui, que és primer d’any del 2014, torna a parlar el Sapastre en primera persona perquè aquest blog, després de més de catorze anys d’una vida desigual quant a temps esforçat, continua més viu que abans gràcies a les persones que li han fet confiança amb els anys i n’hi fan encara. Això ve a tomb perquè he rebut un llegat nou que aviat s’ha d’incorporar a La Llibreta: LA CUINA DE L’ÀVIA TERESA. Es tracta d’un recull de receptes familiars de la Teresa Vallès (Barcelona, barri de la Ribera) que la seva filla Montserrat Molinos ha adreçat a noves generacions perquè no se’n perdi el traç.
Teresa Vallès a la cuina
La justificació, doncs, va agafant cos perquè, a la pròpia (motor dels inicis), s’hi van afegint famílies properes amb el seu propi recull de plats més celebrats. Com és natural, coincidim en moltes coses i coincidim en procediments i productes, però no sempre és així i això és el que trobo particularment interessant: sempre s’aprenen coses.
Sopa Sapastra 