No, no és que ara us vulgui explicar una cosa tan fàcil de preparar com les postres de músic o grana o grana de capellà o nyoca o fruits secs. El que passa és que darrere d’aquesta idea general d’un plat de fruits secs s’hi ha anat arrapant algun element forà que de tant veure’l en escena ja no se n’estranya ningú: el cacauet. Jo, amb aquell esperit rebel, de fàcil rebel·lió perquè és incruenta, me’ls deixo en el plat. A veure si algú entén que protesto.
Ja sé que aquest algú dirà: forà? D’on surt aquest ara? Sí, efectivament, avui res no és forà i la mescla enriqueix, però dic forà en el sentit que, parlant de postres, no d’aperitiu ni de berenar, no l’hi veig el lloc. És com si hi acceptéssim les llavors de gira-sol o el blat de moro torrat, etc. No us sembla tot plegat una deriva cap al galliner?
Digueu-me il·lús si voleu, però aquestes postres les veig millor entre ametlles, avellanes, pinyons (que no siguin xinesos, si us plau), nous, figues i panses, em sembla un conjunt més a prop de la civilització.
Sopa Sapastra 