Amanida de col (coleslaw)

És una amanida originària d’Irlanda feta principalment de col, pastanaga i ceba en menor proporció. Hi ha variants que també inclouen nap i poma. Tots els ingredients són en cru i tallats en juliana fina. Es prepara la vigilia en contra del que passa amb la majoria d’amanides.

La part essencial és l’elaboració de la salsa i aquí si que hi ha diversió d’opinions. Com sol passar en altres receptes amanides, la seva confecció es divideix entre els amants del vinagre i els seus detractors.

Jo proposo començar per tallar la ceba i tenir-la en vinagre de poma per evitar que cogui massa al paladar, un cop escorreguda, aquesta serà la poca aroma que quedarà de vinagre en tot el plat. Després, tallo un quart d’una col de cabdell, un parell de pastanagues i un nap petit.

En un bol, hi poso un bon parell de cullerades de maionesa, hi expremo el suc d’una llimona (aqui, els partidaris del vinagre el substituirien i encara hi posarien una cullereta de mostassa), hi poso una cullereta de mel, salpebro i bato enèrgicament per emulsionar-ho tot.

A dins d’aquest mateix bol hi poso totes les verdures tallades fines, ho remeno bé, ho tapo amb paper film i ho deixo a la nevera fins l’endemà. Us sorprendrà i potser descobrireu fins i tot una manera de menjar col que res té a veure amb el que coneixíeu fins ara.

Melinzanosalata

És un plat d’origen grec, un entrant del tipus dels italians antipasti que a Grècia reben el nom genèric de meze, petits plats que se serveixen al davant del plat principal. Aquesta senzilla amanida d’albergínia no té res a veure amb el concepte que solem tenir de les amanides perquè es presenta al damunt de llesques de pa, com aquí els pitxos. N’hi ha diverses variants, depenent de regions i estacions.

Ingredients:

Albergínia, ceba, all i olives negres. Suc de llimona, julivert, oli, pebre, sal.

Procediment:

Escaliveu el pebrot i la ceba (si la ceba és dolça, hi ha qui la posa crua). Deixeu escórrer bé les verdures i trinxeu-ho tot amb un ganivet (eviteu els processadors elèctrics). Finalment, amaniu-ho amb el suc de llimona, l’oli, la sal i el pebre.

Albergínies en vinagre

Ingredients:

1 kg d’albergínies

500 ml vinagre blanc

Una cullerada de pebre vermell

3 alls

Una culleradeta de llavors de comí

500 ml d’oli d’oliva

Sal

 

Procediment:

Netegem les albergínies, les tallem a daus i les bullim en una barreja al 50% de vinagre i aigua, durant un quart d’hora; just al final hi posem els alls i unes llavors de comí. Ho colem tot, ho escorrem i després assequem bé les albergínies amb paper de cuina. En una paella, dissolem el pebre vermell en l’oli, l’escalfem vigilant que no es cremi. Posem les albergínies, l’all i el comí repartits en pots esterilitzats i ho cobrim amb l’oli del pebre vermell.

Cal esperar uns dies abans de menjar-les.

Albergínies amb oli, una conserva

Ingredients: 5 kg d’albergínia, alls , oli d’oliva, alfàbrega, pebre, sal, vinagre de vi blanc.

Utillatge: bocals.

Preparació:

Renteu i talleu l’albergínia a rodanxes més aviat gruixudes. En una olla feu bullir una barreja d’aigua amb vinagre (meitat i meitat) i escaldeu l’albergínia tallada. Tanqueu el gas i deixeu l’albergínia en remull durant unes 5 hores. Després d’això la saleu mentre l’aneu posant per capes en una escorredora. Deixeu que s’escorri tota la nit amb un pes al damunt, per exemple amb una cassola de ferro colat a sobre. Al matí següent s’haurà escorregut i tindrà prou sal, però doneu-hi una última escorreguda amb les mans. En aquest punt, aboqueu una mica d’oli als pots i situeu alternativament albergínies i alls laminats, orenga, pebre i oli d’oliva tot fent capes. Quan els pots són plens fins dalt no s’han de tancar immediatament, es deixen tota la nit oberts per deixar sortir l’aire interposat. Assegureu-vos que totes les albergínies estan ben cobertes d’oli, això és fonamental, s’ha de mantenir així fins al final de ser consumit tot el pot. Per aconseguir que la verdura no suri quan el pot és ple, es venen uns discos de plàstic que es posen al damunt de tot abans de tapar, d’aquesta manera la tapa pressiona el disc i sempre està tot inundat.

Un cop preparats els pots, s’ha d’esperar almenys uns quinze dies, preferiblement setmanes o mesos, abans de menjar-la tot esperant que siguin ben saboroses. Al cap del temps són millors i es poden fer servir tant com a aperitiu com per incloure en amanides o per condimentar plats de pasta eixuta.

Idea regal: compreu uns bocals bonics (Quattro Stagioni) i prepareu la conserva, ara que n’és temporada, per regalar per Nadal. Segur que els vostres amics ho valoraran. Per fer-los més vistosos es poden omplir de manera que les parets laterals mostrin rodanxes verticals senceres i fulles d’alfàbrega i al centre la resta.

Ensalada niçarda

Ingredients:

Oli, mostassa, vinagre, formatge fresc, sal i pebre.

Patates, mongetes tendres, enciam, tomàquets, pebrots vermells.

Alfàbrega i ou dur.

Procediment:

Fem una vinagreta: barregem el vinagre amb la mostassa, la sal, el pebre i el formatge fresc. Ho remenem mentre hi anem afegint oli d’oliva.

Rentem les patates i les posem a coure amb aigua i sal, uns 15 minuts. No s’han de desfer. Les escorrem, les tallem per la meitat i les barregem amb la vinagreta quan són encara calentes. Les reservem un parell d’hores.

Netegem les mongetes, les tallem i les coem al vapor amb una mica de sal. Aturem la cocció posant-les amb aigua freda i gel. Les escorrem i reservem.

Rentem l’enciam, l’escorrem, el centrifuguem i el reservem.

Rentem els tomàquets i els pebrots; tallem els tomàquets a daus, traiem les llavors dels pebrots i els tallem en juliana.

Piquem l’alfàbrega i la barregem amb els ingredients anteriors (excepte l’ou i l’enciam) amb molta cura.

Finalment posem l’enciam a la base del plat, al seu damunt hi posem la barreja anterior i ho acabem d’amanir amb l’ou dur capolat, unes fulles d’alfàbrega que haurem reservat senceres i una mica de cristalls de sal i pebre negre.

Salsa Ponzu

Llimona després de la congelació.

Avui recollim la recepta i les explicacions que Manel Guirado dóna al seu web sobre la salsa ponzu, una de les més típiques i utilitzades de la cuina japonesa. S’elabora amb salsa de soja, un cítric anomenat yuzu (que podem substituir per llimona o llima) i vinagre d’arròs. Es pot acabar d’aromatitzar amb unes gotes d’oli de sèsam. S’utilitza freda.

Ingredients:

5 cullerades de salsa japonesa de soja

6 cullerades de brou dashi

3 cullerades de vinagre d’arròs

3 cullerades de suc de yuzu (llima o llimona)

Procediment:

Barreja tots els ingredients en un bol o cassoleta. Escalfa-ho fins que estigui a punt de bullir. Deixa-ho reposar fins que arribi a temperatura ambient.

Per acompanyar: funciona molt bé com a salsa per a peixos i mariscos, a la planxa o a la brasa; també per a amanides. Tasta-la amb sardines o altres peixos a la brasa, verdures a la planxa o en amanides diverses.

No sabríem dir quina és la similitud aromàtica entre el yuzu i la bergamota però sembla que són parents propers. I com que tots dos són tan difícils de trobar, us donem un procediment per a tractar les llimones que donen una aproximació als primers: congeleu les llimones durant un parell dies i quan les utilitzeu després de la descongelació, notareu una aroma diferent. Sembla que el procés de congelació / descongelació degrada part del suc i dels olis aromàtics de manera que els dóna l’envelliment essencial desitjat (vegeu Cooking Issues).

A veure si algú s’anima, necessitem la col·laboració d’un expert que ens pugui aclarir més coses del yuzu i de la bergamota. Endavant les atxes!

Musclos a la peruana

Un dies enrere vaig tenir ocasió de participar en un curs organitzat per LA PATENTE sobre cuina peruana i un dels plats que ens van ensenyar a fer són aquests musclos adobats o Choros a la chalaca. Si no els coneixeu, us animo a visitar LA PATENTE perquè proposen uns tallers molt interessants i alhora divertits.

Choros a la chalaca

Per fer aquests musclos necessiteu els següents ingredients:

3 dotzenes de musclos, tipus gallec.

1 ceba vermella dolça

1 o 2 ajíes

1 o 2 rocotos

1 manat de julivert

2 tomàquets

3 o 4 llimes

Sal i pebre

Naturalment estem parlant d’una cuina amb una forta presència del picant i aquests musclos no se n’escapen. La incorporació tant de l’ají com del rocoto, dos tipus de pebrot picant, és ineludible; sinó són uns altres musclos i esteu fent tota una altra cosa, un plat diferent. Al seu favor, s’ha de dir que tenen un picant molt noble, que pica quan te’l menges i que té una lògica ascensió com més quantitat n’ingereixes, però que quan passes a una altra cosa et permet que te n’oblidis sense problema i no dóna seqüeles nocturnes, res que sigui difícil de pair.

Per descomptat, no és un ingredient que puguem trobar fàcilment al nostre mercat habitual, però cada vegada més hi ha supermercats llatins on hi arriben congelats que és com els he trobats a Barcelona (Colmado Afrolatino, Via Laietana 9).

Rocoto

Per fer-los, com sempre, netegeu els musclos de barbes i incrustacions i coeu-los al vapor amb molt poca aigua. Així que s’hagin obert traieu-los del foc i deixeu que es refredin. Feu això en tandes petites perquè no convé que quedin massa cuits. Quan els hàgiu pogut obrir tots i n’hàgiu tret la valva buida, guardeu-los a la cassola dins de l’aigua que han deixat mentre fem l’amaniment.

Piqueu molt ben picada la ceba (heu de conèixer que sigui una ceba dolça; sinó, prèviament, poseu-la en remull un parell d’hores amb una mica de llimona). Netegeu els ajíes i els rocotos de llavors i piqueu-los també ben petits (ara, abans que us n’oblideu, és el moment de rentar-vos les mans a consciència i fins i tot després de netes no us toqueu els ulls). Feu el mateix amb els tomàquets: fora les llavors i ben picats. Piqueu el julivert.

Ajunteu tots els ingredients anteriors (si heu posat en remull la ceba, eixugueu-la bé) i amaniu-los amb el suc de les llimes, salpebreu. Poseu en una plàtera de servei els musclos amb la closca restant i ompliu-la amb l’amaniment.

La vinagreta

La vinagreta és una salsa freda que generalment es fa servir per a condimentar amanides verdes però que combina molt bé amb vegetals: mongeta tendre, espàrrecs, coliflor, patates, escalivada; i també amb peix: lluç, musclos, sardines, pop, rap; o carn: ventre i peus de porc. Com a norma general es pot dir que la base consta d’1/4 part de vinagre i de ¾ parts d’oli a més de sal i pebre. Però a aquesta base se li poden afegir tot un seguit d’elements aromàtics diversos. Els vinagres per ells mateixos ja poden aportar diferències importants (de sidra, de vi, de Mòdena) o sent substituïts per llimona o llima, i els olis també són definitoris segons la seva procedència (oliva, nou, pinyó, gira-sol).

Segons què s’hagi d’amanir, vet aquí una infinitat de combinacions a descobrir. Per exemple, hi ha un determinat tipus d’herbes d’amanida, que tenen un gran caràcter, que demanen un amaniment fluix i a l’inrevés, carns o peixos sense un gust particular que volen un atreviment a l’hora de ser trempats.Algunes combinacions com a exemple:

AMB MOSTASSA: 4 cullerades d’oli d’oliva, 1 de vinagre, 1 de mostassa, sal i pebre.

AMB HERBES: 3 cullerades d’oli d’oliva, 1 de vinagre, 1 d’herbes fresques picades (farigola, orenga o julivert).

AMB ALL: 3 cullerades d’oli d’oliva, 1 de vinagre de vi, 1 all premsat, sal i pebre.

AMB ESTRAGÓ: 2 cullerades de vinagre de vi blanc, 1 de ceba tendra picada, 1 culleradeta de suc de llimona, 1 d’estragó fresc picat, 7 cullerades d’oli de nous, sal i pebre.

AMB ALFÀBREGA: 1 cullerada de mostassa tipus Dijon, 1 de vinagre de vi negre, 1 de fulles d’alfàbrega fresca picada, 4 d’oli d’oliva, sal, pebre i 6 o 8 nous picades.

PICANT: 2 cullerades de mostassa amb gra, 5 gotes de Tabasco verd, 2 cullerades de vinagre de sidra, 5 d’oli d’oliva, 2 de cogombres en vinagre picats, 1 ou dur capolat, sal gruixuda i pebre.

Tabulé de la Reina

El tabulé és un plat molt apreciat pel seu sabor i frescor però ¿què dir de la seva rapidesa? Es tracta d’una mena d’amanida feta amb sèmola de blat. Hi ha diferents classes de sèmoles de blat però generalment aquí s’usa el cuscús precuit donada la seva gran facilitat; va especialment bé perquè permet d’elaborar qualsevol recepta en pocs minuts. Tal com veureu en aquesta manera de preparar-lo no li cal l’addició de cap tipus de brou o aigua, sinó que s’hidrata a partir de l’aport d’aigua de les pròpies verdures, cosa que va a favor de la intensitat del gust final.

250 g (4 persones) de cuscús, tres tomàquets, pebrot verd, pebrot vermell, all tendre, una ceba, un cogombre, panses de corint, tàperes, olives negres, menta fresca, julivert, oli d’oliva, sal, el suc d’una llimona, comí o sèsam.

Es prepara d’un dia per l’altre. Cal picolar ben bé totes les verdures i ajuntar tots els ingredients, remenar-ho tot plegat i posar-ho a la nevera per esperar fins l’endemà. Unes hores abans de servir torneu-ho a remenar i deixeu-ho a temperatura ambient.

La quantitat de suc de llimona és molt relativa, segons gustos; hi ha qui amb la mateixa proporció de blat hi posaria tres llimones, però la gràcia del plat és que no hi predomini cap gust per damunt de l’altra sinó que sigui una barreja harmoniosa d’aromes. De la mateixa manera hi ha dies que us vindrà de gust bandejar els ingredients dolços (comí i panses) i afegir a l’amaniment una mica de picant com ara Tabasco o Harissa.

Poti-poti de Mura

2 kg patates grosses
1/2 kg bacallà sec
6 tomàquets d’amanir
2 cebes d’amanir
200 g olives arbequines
2 pebrots vermells
2 dl oli
3 ous durs
sal

Remulleu el bacallà desfilat com per a fer esqueixada, canvieu l’aigua un parell de vegades i escorreu-lo ben bé.
Renteu les patates i poseu-les a bullir amb pell i una mica de sal. Un cop bullides, traieu-les de l’aigua i deixeu-les refredar.
Peleu les patates i talleu-les a rodelles de mig centímetre de gruix. Talleu les cebes a tires una mica fines, així com també els pebrots, i els tomàquets a rodelles del gruix de les patates.
En una safata fonda es van col·locant els ingredients per capes. Es comença amb les patates, el bacallà, la ceba, el tomàquet i el pebrot. Les olives al final. Saleu i amaniu al gust.

Xató amb calçots

calçots
escarola
tomàquets
1 cabeça d’alls
1 all
avellanes i ametlles
1 pebrot de romesco
oli, sal, pebre negre
bacallà, remullat i esqueixat
olives arbequines

Escaliveu al forn quatre o cinc tomàquets vermells, una cabeça d’alls i el manat de calçots. Per fer-ho, a falta de foc, traiem bona part del verd dels calçots i en protegim els sucs interiors embolicant-los amb paper de plata. Amb un pols de sal perquè no saltin piqueu en el morter un grapat d’avellanes i d’ametlles torrades. Hi incorporeu la carn d’un pebrot de romesco que s’haurà remullat abans, després la cabeça escalivada més un all sense escalivar, els tomàquets escalivats i l’oli que calgui per a formar una salsa. Hi afegim una mica de pebre negre mòlt, ho tastem i ho rectifiquem de sal.
Esqueixeu una mica de bacallà que teníeu en remull i, ben escorregut, el feu estar una bona estona sucat amb una part del romesco. Disposeu en una plata l’escarola en bocins, al seu voltant hi poseu els calçots i ho amaniu tot amb el romesco. Al seu damunt incorporat amb l’escarola, hi poseu el bacallà. Al cim, unes quantes olives arbequines.

Tomàquets amb formatge de cabra

Tot plegat molt senzill. Tant que no valdrà la pena que us hi poseu si no sou en temporada ni en disposició de trobar uns olorosos tomàquets i un formatge de cabra gustós.
El tomàquet ha de ser d’una mida regular-petita, madur, d’aquell vermell tocat pel sol, a la mateixa temperatura que faci a casa. Ell sol ha de valer la pena de ser menjat com una fruita de temporada, com una pruna. Si no és el cas feu una altra amanida.
Esbocineu el formatge i poseu-lo en un pot amb orenga. Ompliu el pot amb oli. Així, el podeu mantenir els dies que vulgueu i per ocasions successives. Com més dies, més gustós serà.
Obriu els tomàquets per la meitat, o en tres parts, sempre equatorials, si la peça és gran. Saleu-los i amaniu-los amb el contingut del pot. Per damunt, quatre tàperes i un grapat d’olives mortes.

Carpaccio de carbassó

2 carbassons
1 llimona, el suc
oli i sal
formatge parmesano reggiano (una falca sencera que no sigui massa seca)

Rentar els carbassons i depreciar-ne les puntes. Tallar-los a llesques molt i molt primes. Posar-les en una plata plana per servir. Amb una brotxa pintar-los amb el suc de la llimona delicadament. Deixar-ho reposar 15 m. Agafar un paper de cuina i absorbir l’excés de llimona. Amanir amb oli i sal molt lleument. Pebre al gust. Amb un pelador de patates o un estri similar que permeti de fer encenalls, talleu el formatge i poseu-lo damunt per damunt dels talls anteriors.