Crumble de raïm

½ l llet

120 g sucre

3 rovells d’ou

20 g Maizena

un raig conyac

600 g raïm negre

70 g sucre de canya

80 g farina integral

90 g mantega

70 g ametlles mòltes

En un cassó escalfeu la llet fins que bulli. Poseu a la batedora els rovells amb el sucre (120 g) i la Maizena o altra farina fina de postres i bateu-ho fins que quedi blanquinós.
A poc a poc aneu afegint la llet bullida a la mescla anterior sense deixar de batre; un cop hagi entrat tota la llet i la mescla sigui feta passeu-la al cassó d’escalfar la llet.

Escalfeu-ho de nou fins que la mescla s’espesseixi, retireu-la del foc i afegiu-hi el conyac. Prepareu un motlle baix i ample, prèviament untat amb una mica de mantega, i poseu-hi el preparat. Renteu i desgraneu el raïm i repartiu-lo per tota la superfície de la massa.

Poseu en un bol la mantega, el sucre integral (70 g), la farina i les ametlles: treballeu els ingredients amb la mà fins que n’obtingueu una massa granulada. Cobriu el raïm amb aquesta pasta amb l’ajuda d’una espàtula de goma i coeu el crumble al forn prèviament escalfat a 180º C durant ½ hora. El crumble més tradicional és el de poma.

 

 

 

 

Preparació d’arròs per a Sushi

Sushi és el nom que reben les preparacions fetes amb aquest arròs; no és el nom del peix cru, però peix cru és el que sol dur el Sushi.

El primer ingredient, és clar, és l’arròs de sushi. Un arròs especial de gra mig d’un bonic color perlat. En farem servir dues tasses. Molt important: cal remullar-lo bé durant uns quants minuts, i després deixar-lo escórrer una hora fins que sigui sec.

Coure

Després d’aquest temps poseu l’arròs en una cassola al foc, afegiu 2 tasses i 1/4 d’aigua. Bulliu-lo tapat durant 10 minuts (feu servir un avisador) a foc baix.

Mescla del vinagre d’arròs

Mentre bull, prepareu el vinagre d’arròs: 1/4 de tassa. Si no trobeu vinagre d’arròs, podeu substituir-lo fent vosaltres mateixos una preparació que s’hi acosta: barregeu bé 1/4 de tassa de vinagre de poma, 1 1/2 cullera sopera de sucre, i 1 cullereta de postre de sal.

Refredar

Quan l’avisador soni, apagueu el foc i deixeu-lo reposar tapat uns altres 10 minuts. Busqueu alguna cosa amb què ventar l’arròs. Passat el temps poseu-lo en una safata separeu-lo amb una forquilla i amaniu-lo amb una part del vinagre. Feu servir el ventall i la forquilla per anar ventilant i separant els grans fins que quedin secs i freds. Cal que quedi enganxós, però alhora amb els grans separats. Afegiu-hi la resta del vinagre i acabeu de ventar.

Textura

Un cop ben ventilat i fred, és a punt per a treballar. Si el podeu treballar bé, li podeu donar la forma que voleu, s’adhereixen bé els grans, però quan el mossegueu es trenca perfectament, és dir no queda tota una massa espessa i té una agradable textura aèria. Aquesta és la clau que demostra que l’arròs us ha quedat perfecte.

Estofat amb cervesa negra

Talleu a daus la vedella, passeu els trossos per farina, fregiu la carn i reserveu-la. En una cassola sofregiu un parell o tres de cebes i unes quantes pastanagues tallades grosses. Al damunt de la ceba poseu-hi la carn i salpebreu. Afegiu-hi unes boles de ginebró i unes quantes més de pebre negre trencades, un parell de fulles de llorer i un parell de clavells. Seguiu sofregint i doneu-hi un parell de voltes. Al damunt de tot això ratlleu-hi mitja presa de xocolata de la pedra, doneu-hi un parell de voltes més i acte seguit aboqueu-hi una llauna de cervesa Guinness. Deixeu coure el conjunt molt lentament durant mitja hora o tres quarts, depèn de la carn que feu servir. Quan hagi arribat a la textura d’estofat, és dir, que no hi hagi líquid, serviu-ho. És un plat hivernal que es pot acompanyar perfectament amb bolets o amb castanyes i si teniu al rebost alguna d’aquestes coses en estat sec, millor que fresc. Per exemple, unes trompetes de la mort assecades o unes castanyes pilongas us aniran molt bé; les podeu introduir a l’estofat mitja hora abans d’acabar el plat, de manera que tinguin temps d’agafar directament el remull que no els hem donat prèviament.

Bull

Un cop sec i salat, el bull és la tripa de tonyina mediterrània. En salaó rep aquest nom en un llarg recorregut de la costa mediterrània des de Torredembarra fins les platges alacantines. Antigament se salava la tonyina i la seva tripa, i l’anomenat bull es venia a preus molt baixos i era la base d’aquest plat tan popular en altre temps. Avui ha passat de ser un menjar modest a convertir-se en una rara exquisidesa, el mateix que podríem dir d’altres salaons. El nom segurament té una referència etimològica de bullir o guisar, cosa que ja dóna entenent de què va el plat.
Es fa de diverses formes segons l’àrea d’influència, però no varia gaire d’altres romescos de peix potser tret del propi ingredient principal. Per a cuinar-lo s’ha de posar en remull, rascar-lo per netejar-lo bé i després posar-lo a bullir fins que s’estovi. Després es guisa tallat petit amb romesco i patates. Hi ha qui al final hi posa una cullerada d’all-i-oli.

Amb romesco

1/4 kg de bull, 2 kg de patates, 1 tomàquet, 1 llesca de pa, 1/4 kg de fesols, 1/4 litre d’oli, 4 o 5 alls, aigua, 1 pebrot de romesco, sal, 1 dotzena d’ametlles torrades.

Es deixa el bull en remull durant 24 hores. Quan està ben remullat, es rasca amb un ganivet. Es posa a bullir durant una hora, sense tallar-lo, només amb aigua, i sense sal. El suc que deixa en bullir-lo es llença, encara que hi ha qui en reserva una mica per afegir-lo més tard a la cocció final per augmentar el gust del plat. El bull es talla petit i es reserva. A part fregiu un tomàquet, una llesca de pa i 4 o 5 alls. Feu una picada a la qual heu d’afegir una dotzena d’ametlles torrades, una tassa d’aigua i un pebrot de romesco que prèviament haureu fregit durant uns segons tot vigilant que no es cremi. En una cassola poseu 1/ 4 de litre d’oli i, quan estigui molt calent i comenci a fumejar, tireu-hi la picada i tapeu-ho. A continuació, i sense afegir-hi més aigua, hi tireu el bull, i seguidament les patates esqueixades tot deixant que se sofregeixin una mica, a continuació hi poseu aigua fins a cobrir-ho tot i rectifiqueu de sal si convé. Quan les patates siguin gairebé cuites, tireu-hi els fesols prèviament bullits. Cal servir-ho calent i amb suc abundant.

 

Una altra forma és fer-lo amb ceba

Es posa en remull la nit anterior. Es fa un sofregit de ceba lentament, molt lentament amb alls picats i una mica de llorer. Quan la ceba està vençuda se li posa el bull tallat en trossos petits i es guisa. És difícil de trobar el punt de sal perquè convé posar-hi molta ceba i pot quedar fat, però quasi mai arriba a superar la sal que el bull conté.

Empanada de tonyina

Pa de pessic de La Clota

Ingredients:

250g de sucre / 1 taronja sencera de suc sense pelar /3 ous / 100g d’oli de girasol o 100g de mantega a temperatura ambient / 1  iogur natural / 250g de farina /1 sobre de llevat / un pessic de sal

Preparació (amb Thermomix):
Poseu en el vas el sucre, la taronja a trossos i els ous. Tapeu, tanqueu i programeu 3 minuts, 37º, velocitat 5. D’aquesta forma el pa de pessic surt millor.

A continuació, afegiu els altres ingredients tret de la farina, el llevat i la sal i mescleu-ho tot a velocitat 2 1/2 durant uns segons.
Seguidament, incorporeu-hi la farina, el llevat i la sal i barregeu-ho tot 15 segons a velocitat 2 1/2. Acabeu d’incorporar-ho amb una espàtula.
Per últim, greixeu un motlle de corona o de plum-cake amb mantega i la farina que hi resti enganxada. Poseu-hi la mescla (no s’ha d’omplir més de la meitat del motlle), poseu una mica de sucre a la superfície per a formar una crosta, i poseu-ho al forn calent a 180º, durant 30 minuts aproximadament.

Deixeu refredar, traieu el motlle i adorneu al vostre gust.

 

El vent

Ahir a l’Estanc em van dir que el vent havia tombat l’alzina de la carretera. No m’ho podia creure. Hi vaig anar, semblava que no podia ser però era cert: l’alzina centenària estava sent tractada d’alguna malura que no sé explicar i no ho va poder resistir. Amb un forat a la base de la soca que l’afeblia, va tombar al damunt de la carretera. Els que ho van veure diuen que els va donar temps d’aturar-se i d’avisar els que feien camí en sentit contrari, i expliquen que anava caient lentament, lentament…

A migdia ja hi havia un home amb un xerrac que en feia llenya.

El temps que fa

…fa meravelles i ous de reig.

Avui un llibre

La cuina de les quatre estacions de Pep Salsetes (Rourich-Malhivern). Es tracta d’un petit llibre sense pretensions però que dóna les bases d’allò que podríem dir-ne la cuina tradicional. Destaca precisament per la seva modesta frescor: a part de recordar-nos els productes que el calendari ens dóna d’una manera natural (això és, en el seu millor estat de producció), ens il·lustra sobre les tècniques bàsiques que sí, ja ho sé, tots diem que sabem però que sembla que oblidem massa sovint per mor de la pressa o digueu-li com vulgueu anomenar la particular excusa.
El fet és que un repàs per aquestes beceroles del davantal no ens va tan malament; podem ampliar coneixements sobre el sofregit, la samfaina, l’ofegat, el rostit, la picada, bullir, fregir… Per exemple, hi trobareu ben explicada la importància de l’ordre en què es fregeixen els elements a l’hora de fer els diversos tipus de sofregit. Ja sabeu, pilar indispensable de tants i tants plats. O també hi podem destacar la importància de l’ús de la cassola en el rostit, ara que sembla que tot ha d’anar al forn perquè a les cases en tenim de molt evolucionats tècnicament, però que per molt que ho siguin no donen el mateix acabat al plat.
El llibre també té un receptari interessant que fa cas a l’enunciat i segueix el curs de les estacions amb els productes que toca. Si en Josep L. Sabatés (Pep Salsetes) m’ho permet ja en destacarem algun més endavant.

L’Estanc

Ahir vaig anar a comprar el diari i en Josep de l’Estanc em va dir que havia trobat rossinyols.
Ja és dir molt!